presències i absències

2011-12-02T02:24:00.001-08:00

Poc a poc vaig veient que algun dia arribaré a sentir alguna cosa semblant al que expressa aquesta cançó...

Joan Manuel Serrat – Saps

2011-12-02T02:20:00.001-08:00

Com de la basura se'n pot fer poesia, art i protesta (molt efímers, però reals).

http://www.franciscodepajaro.net/search/label/street%20art%20barcelona

Vides

2011-11-19T08:51:00.001-08:00

Vides, vides, vides.

Amors, desamors.

Il.lusions, decepcions, pèrdues.

Sopreses inesperades que t’eixamplen el cor.

Dolor, patiment, angoixa.

Presències i absències.

Rutina, improvització.

Un dia qualsevol.

Un dia especial, inolvidable.

Empatia, consol, suport.

de sobte

2011-06-24T13:34:00.000-07:00

un gest meu, un gest de l'altre
i, de sobte, es fa explícit el valor de l'amistat...
de sobte, pren pes

el teu sentiment ja el coneixies,
però se't fa present la seva dimensió,
el de l'altre, l'intuïes,
però la teva inseguretat, te'n feia dubtar, a moments

i allà estan tots dos, expressats

i aleshores (segur que l'altre també),
en la vostra intimitat,
una llàgrima, un sospir, un somriure radiant i enèrgic

era allà, però al fer-se evident, s'ha fet més sòlida

i la màgia d'allò no esperat, d'allò imprevist,
li atorga quelcom de més

No te rindas (Mario Benedetti)

2011-05-08T12:51:00.001-07:00

No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptar tus sombras,

Enterrar tus miedos,

Liberar el lastre,

Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

Continuar el viaje,

Perseguir tus sueños,

Destrabar el tiempo,

Correr los escombros,

Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma

Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo

Porque lo has querido y porque te quiero

Porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,

Quitar los cerrojos,

Abandonar las murallas que te protegieron,

Vivir la vida y aceptar el reto,

Recuperar la risa,

Ensayar un canto,

Bajar la guardia y extender las manos

Desplegar las alas

E intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se ponga y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás solo, porque yo te quiero.

2010-07-29T03:23:00.001-07:00

Em sorprèn aquest esclat que veig de solidaritat i compassió amb el toro i em desconcerta no trobar-lo, en canvi, en molts d'altres àmbits...

2010-07-08T04:42:00.000-07:00

O Haver
Vinicius de Moraes
Resta, acima de tudo, essa capacidade de ternura
Essa intimidade perfeita com o silêncio
Resta essa voz íntima pedindo perdão por tudo-
Perdoai-os! porque eles não têm culpa de ter nascido...

Resta esse antigo respeito pela noite, esse falar baixo
Essa mão que tateia antes de ter, esse medo
De ferir tocando, essa forte mão de homem
Cheia de mansidão para com tudo quanto existe.

Resta essa imobilidade, essa economia de gestos
Essa inércia cada vez maior diante do Infinito
Essa gagueira infantil de quem quer exprimir o inexprimível
Essa irredutível recusa à poesia não vivida.

Resta essa comunhão com os sons, esse sentimento
Da matéria em repouso, essa angústia da simultaneidade
Do tempo, essa lenta decomposição poética
Em busca de uma só vida, uma só morte, um só Vinicius.

Resta esse coração queimando como um círio
Numa catedral em ruínas, essa tristeza
Diante do cotidiano; ou essa súbita alegria
Ao ouvir passos na noite que se perdem sem história.

Resta essa vontade de chorar diante da beleza
Essa cólera em face da injustiça e o mal-entendido
Essa imensa piedade de si mesmo, essa imensa
Piedade de si mesmo e de sua força inútil.

Resta esse sentimento de infância subitamente desentranhado
De pequenos absurdos, essa capacidade
De rir à toa, esse ridículo desejo de ser útil
E essa coragem para comprometer-se sem necessidade.

Resta essa distração, essa disponibilidade, essa vagueza
De quem sabe que tudo já foi como será no vir-a-ser
E ao mesmo tempo essa vontade de servir, essa
Contemporaneidade com o amanhã dos que não tiveram ontem nem hoje.

Resta essa faculdade incoercível de sonhar
De transfigurar a realidade, dentro dessa incapacidade
De aceitá-la tal como é, e essa visão
Ampla dos acontecimentos, e essa impressionante

E desnecessária presciência, e essa memória anterior
De mundos inexistentes, e esse heroísmo
Estático, e essa pequenina luz indecifrável
A que às vezes os poetas dão o nome de esperança.

Resta esse desejo de sentir-se igual a todos
De refletir-se em olhares sem curiosidade e sem memória
Resta essa pobreza intrínseca, essa vaidade
De não querer ser príncipe senão do seu reino.

Resta esse diálogo cotidiano com a morte, essa curiosidade
Pelo momento a vir, quando, apressada
Ela virá me entreabrir a porta como uma velha amante
Mas recuará em véus ao ver-me junto à bem-amada...

Resta esse constante esforço para caminhar dentro do labirinto
Esse eterno levantar-se depois de cada queda
Essa busca de equilíbrio no fio da navalha
Essa terrível coragem diante do grande medo, e esse medo
Infantil de ter pequenas coragens.

15/04/1962
A poesia acima foi extraída do livro "Jardim Noturno - Poemas Inéditos", Companhia das Letras - São Paulo, 1993, pág. 17.

una cançó bonica que m'acompanya fa molts anys

2010-03-04T04:05:00.000-08:00

Rickie Lee Jones – My One And Only Love

Capicúa, un bon curtmetratge

2010-01-20T03:46:00.000-08:00

sueña tu vida, vive tus sueños: Capicúa

Joan Brossa

2010-01-16T14:15:00.000-08:00

Ahir, casualment, vaig passar per davant de la Fundació Joan Brossa i vaig entrar. M'encanten aquests moments inesperats, no programats, dels que t'alegres que hagin succeït. Vaig estar mirant els seus poemes i objectes visuals. Quina capacitat de dir tant, amb tant poc! Em van venir ganes de saber més d'ell, he tafanejat una mica, però hi ha tan a fer que quedarà en això, potser.
Adjunto un blog molt complert: http://joanbrossa.blogspot.com/

versió completa i no a capella

2009-09-12T14:09:00.000-07:00

http://www.facebook.com/ext/share.php?sid=130691764443&h=7jvF-&u=1RkfK&ref=mf

Las simples cosas/ Chavela Vargas

2009-09-12T13:36:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=Zi8tLxSee7c

paciència

2009-09-07T12:54:00.000-07:00

Meu coração não se cansa
de ter esperança
de um dia ser tudo o que quer...
(Joao Gilberto)

en un moment de coratge, crec

2009-09-06T03:43:00.000-07:00

"La nostra valentia és la valentia de la inseguretat, desafia la inseguretat i aposta perquè l'amenaça no es realitzarà. És justament aquesta aposta, perduda amb tanta freqüència, el que fa a la valentia fecunda i creadora, oposada a l'estèril quietud de la resignació (...). El coratge construeix el seu projecte en la inquietud"
Vladimir Jankélevitx

l'absurd de la fugida

2009-09-05T02:51:00.000-07:00

KAVAFIS.- La Ciudad (1910)

Dices: "Iré a otra tierra, hacia otro mar
y una ciudad mejor con certeza hallaré.
Pues cada esfuerzo mío está aquí condenado.
Y muere mi corazón
lo mismo que mis pensamientos en esta desolada languidez.
Donde vuelvo los ojos sólo veo
las oscuras ruinas de mi vida
y los muchos años que aquí pasé o destruí".
No hallarás otra tierra ni otro mar.
La ciudad irá en ti siempre.
Volverása las mismas calles. Y en los mismos suburbios llegará tu vejez;
en la misma casa encanecerás.
Pues la ciudad es siempre la misma. Otra no busques -no la hay-
ni caminos ni barco para ti.
La vida que aquí perdiste
la has destruido en toda la tierra.

l'olor de les estacions

2009-09-05T01:57:00.000-07:00

Aquest matí m'he despertat aviat i he olorat la tardor. Sempre hi ha un moment en que intueixo l'estació nova que arriba i és ja irreversible. Al llit, baixant unes escales, davant del mar, sortint d'una botiga,... És com allò que diu Adorno (si ho recordo bé) sobre l'enamorament, que quan et sembla que hi has caigut és que ja hi ets dins.
Que bonic que les estacions se succeeixin i se succeeixin i que encara ho poguem percebre. Conservem-ho!

presències i absències d'aquest diumenge, en què oloro l'acabament d'un estiu que, com sempre, sento com a no prou aprofitat

2009-08-30T02:00:00.000-07:00

Presències, diumenge 30: Peter Doherty (desconegut recomanat que no sona gens malament), Berlioz -Simfonia fantàstica- (fantàstica, perquè buscar-ne altres adjectius?) Anatomia del miedo de J. A. Marina (boníssim i proper), Macanudo de Liniers (tendre) i ... aquest pis encantador que fa que m'hi trobi tan bé en ell i cada cop una mica més en mi (no sempre). És una estranya sensació. necessito menys dels altres - amb l'apreciació aquí de que tot el que llegeixo o escolto, en el fons, ho han fet d'altres, i que, per tant, ja em comuniquen- o probablement els necessito en igual intensitat, però d'una manera diferent: amb més serenor, sense dependències ni visceralitats, sense aquella sensació de "has de quedar", amb més interès per ells, menys por al rebuig (crec) i menys necessitat de reconeixement o de demostrar res. D'una manera més sana i madura, suposo. Som éssers socials i això ho sento a flor de pell i és inqüestionable, però perquè no un dia sola a casa sense fer plans?

Absències, diumenge 30: Dels altres i d'allò proposat... Doncs, sí. Sempre arribo a aquestes dates fent balanç i pensant "però què has fet aquests 2 mesos d'oci?". Moltes coses, segur! Viatges, banys, caminades, xerrades, conèixer nova gent,... però del proposat, res. Potser és millor no posar-se "deures", ja que mai s'acompliran perquè són en essència incompatibles amb l'aleatorietat i llibertat de les vacances (per llargues que siguin!). El fet és que fa uns quants estius que em plantejo com a modest objectiu llegir una novel.la en anglès i una en alemany i veure alguna peli o sèrie en anglès. I res de res... El paradoxal és que durant el curs tampoc ho faig. Ara m'hi posaria a correcuita, però seria un absurd. Crec que tot radica en l'acceptació. En aquest cas, de la meva mandra.

Necessito posar aquí el final del llibre del Marina:

"A estas alturas del libro, oigo con claridad la música y veo la coreografía, pero ¿seré capaz de bailarla? ¡Pensar es tan sencillo y actuar tan complicado! Abandono, pues, el apacible refugio de la escritura y me voy con el resto de los bailarines. Espero que cuando el cansancio o los miedos o las llamadas de la facilidad aparezcan, tendré ya los recursos suficientes para no olvidarme del gran proyecto. Mientras tanto, me animaré recitando un poema de Yeats, que nos habla de un sueño:
"¡Oh, cuerpo curvado por la música,
oh, mirada iluminada!
¿Cómo podríamos distinguir
el danzante de la danza?"

Res no és mesquí

2009-08-19T05:13:00.000-07:00

(Joan Salvat-Papasseit)

Res no és mesquí,ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

unglaublich aber wahr

2009-07-29T07:39:00.000-07:00

Ahir vaig arribar de Berlín. Ja hi havia estat altres cops i havia intuït l'abisme entre la qualitat de vida allà i aquí, però ara n'he pres consciència i em fastigueja! Resulta increïble com viu de bé la gent allí, en comparació amb la meva ciutat. Menjar fora, pendre alguna cosa és més barat. Els pisos, tant de lloguer com de compra, són molt més barats (gairebé la tercera part!!). És una diferència insalvable. A més aquests pisos són amplis (les habitacions fan 20 i pico metres quadrats) i lluminosos. Cal tenir en compte que els ajuts socials són bastant majors, etc. Percebs que la classes mitja està millor pel que fa al nivell de vida i que hi ha una classe baixa que subsisteix molt millor que la nostra. Tot això és més extrem i paradigmàtic a Berlín, però és comú a tota alemanya (ho dic amb coneixement de causa). I el poder adquisitiu, en general, és més alt, és clar.
Vaig conèixer gent que pot viure bé fent feinetes de freelance, venent les seves petites creacions o dissenys, etc. I, a més, tenir més d'un cotxe (potser compartit, com sovint el pis), una altra casa de compra que lloguen. Els horaris són molt més flexibles, hi ha molta més possibilitat de mitja jornada. És una ciutat molt més gran que Barcelona, però la gent va molt més relaxada, es respira tranquil.litat i solitud -excepte a les parts més cèntriques de Mitte, vas gairebé sola pels carrers-, hi ha molts espais verds,...
Si no fos pel clima, crec que molts hi viuriem!

dia d'incertesa

2009-07-29T07:20:00.000-07:00

Que complexes són les decisions! Avui m'he anat a matricular d'un Master (que començaré després de dues carreres, un Postgrau, idiomes i no sé què més) i tot i així no ho tinc clar del tot. Altre cop estudiar. Buf! Treballs, nervis, sentiment de no fer les coses el perfecte que voldria, complexe d'inferioritat, tensió, vergonyes... afegits als ja propis del dia a dia. No sé si ja en tinc prou de tot això. Si, de fet, ja em prenc la mateixa vida com un examen. Ara just llegia una sèrie de comentaris de l'I+c+i del CCCB i pensava: "tu no et fas aquests tipus de preguntes, ni sabries arribar a aquestes conclusions, ni... i, per tant, no estàs feta per aquest màster...bla, bla, bla". Una veu tan crítica que ha acabat d'enfonsar-me en la indecisió. Sé que així no ho he de plantejar, que l'he de fer perquè m'interessa, amb voluntat de disfrutar, sense comparar-me, sense tiranies.
Aquí queda com a autopromesa feta "pública" després de tants dies sense escriure al blog.

estat d'ànim

2009-05-24T13:04:00.000-07:00

La cobardia es asunto de los hombres no de los amantes
los amores cobardes no llegan a amores ni a historias
se quedan ahí
ni el recuerdo los puede salvar
ni el mejor orador conjugar.
(Silvio Rodríguez)

petit homenatge

2009-05-19T13:04:00.000-07:00

Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible.
Mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos.
Mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos.
Mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple.
Mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.

Mario Benedetti
Táctica y estrategia

un cert alleujament

2009-05-16T13:29:00.000-07:00

De la pell endins començava la tormenta,
ara, poc a poc, em vaig transformant en refugi.

piazzola

2009-04-30T14:15:00.000-07:00

otoño porteño, milonga de mis amores, sus ojos se cerraron: quines meravelles!

2009-04-29T14:31:00.000-07:00

no todos los ojos lloran el mismo día...

Je suis redevenu moi même pour tout recommencer

2009-04-25T04:09:00.000-07:00

Tracto de rescatar la mirada i l'esència de l'estat de partida de quan era una nena. Oberta a tot, sense prejudicis, sense gairebé bagatge, sense anticipacions, encara sense ferides,... Aquella manera d'observar i prou de l'infant, aquí i ara. Aquella il.lusió (que encara conservo, però que sovint se sent aclaparada i superada per les pors). És difícil, en sóc conscient. A mesura que anem vivint, com ens limita tot plegat! Però quanta oportunitat que desconeixem tenim encara!

...i, quan manca la inspiració, segueixen les recomanacions

2009-03-29T11:32:00.000-07:00

Fa aproximadament un mes vaig descobrir un grup: Manel. Són d'aquí, ja fa un any i mig que la ronden i fan unes cançons amb unes lletres agradables, tendres, amb músiques simples, potser infantils i una mica naïf, però elaborades i amb les que he conectat molt (potser justament per això). De fet, durant aquest temps els escolto gairebé cada dia (cosa que no em succeia des de fa mesos: amb Alice del Tom Waits, Dinner at eight d'en Rufus Wainwright, Caccini i la Madeleine Peyroux). Em donen bones vibracions. Potser és que "I'm in the mood of Manel".
http://www.myspace.com/gatmanel

avui va de recomanacions a l'aire (algú les agafa?)

2009-03-05T13:16:00.000-08:00

Aquest cop un grup que he vist 2 cops en directe al CCCB i a la Sala Apolo. Al meu parer, diferents, tendres i de qualitat: http://www.myspace.com/lonelydrifterkaren

una recomanació: siete metros

2009-03-05T12:35:00.000-08:00

Una iniciativa interessant, si senyors! A Riera Alta (Raval), en un d'aquells "quiosquets" que antigament eren les porteries d'alguns edificis, uns artistes tenen montada en 7 metres quadrats la "galeria d'art" més petita que conec. Una mostra original d'instal.lació o street art que confirma que sovint l'important són les bones idees i no tant els pressupostos. A més, és una mostra de l'art per l'art, d'embellir un espai, de comunicar unes idees, de fer pensar o disfrutar o treure-li un somriure al vianant, sense cap finalitat comercial, sense l'emprenta de la rendabilitat/utilitat que sembla que busquem a tot en la nostra societat. Aproximadament cada mes van variant els continguts: des d'una sèrie de pots de conserves envasats amb envoltoris de marques de luxe fins a un loft dins d'aquell diminut espai -crítiques directes, totes dues, a la societat actual-.

Si voleu saber-ne més: http://www.myspace.com/sietemetros

el recorregut del 92

2009-02-26T12:21:00.000-08:00

Sembla mentida com una ciutat relativament petita com Barcelona pot arribar-ne a ser d'inexplorada per mi -i per molts d'altres que viuen aquí des de fa anys-. Avui he anat a un edifici de luxe, que s'inaugurarà d'aquí poc, del 22@ al Poblenou. Un barri pel qual, per cert, recomano de fer-hi una llarga passejada -millor amb bici, a poder ser-. És molt interessant veure el delatador contrast entre els edificis antics -alguns d'ells fins i tot sòrdids- i els mega-moderns edificis que estan aixecant per a construir la cosmopolita imatge de la marca Barcelona. Doncs, com deia, al tornar del bonic centre d'art contemporani, he topat amb una parada del bus 92. He vist que donava una gran volta, però m'ha resultat familiar. Sabia que em duia a casa, que era del que es tractava. Feia un bonic dia de pre-primavera, encara hi havia força llum. No tenia cap pressa i he pensat "fes una mica de "turisme" per la teva ciutat i gaudeix dels nous llocs per on aniràs passant". Tenia curiositat de fer el recorregut. No té desperdici!

ideals vs por

2009-02-15T14:15:00.000-08:00

Sempre que una pel.lícula m'afecta, que acostuma a ser sovint -sobretot les "durilles"-, generalment és perquè em poso en la pell del qui pateix la història que m'expliquen. I amb un grau d'empatia bastant gran i sense la protecció necessaria del distanciament, visc el que hi passa com si fos real i proper a mi. Quan molts em dirien: "dona, que no és més que una pel.lícula". I jo els respondria: "Molt bé, però d'on pren el referent la ficció?". Darrerament recordo que les pel.lis de les que he sortit més sense esma, descolocada i, sobretot, neguitosa, han estat "Buda explotó de vergüenza" i "La soledad". Totes dues molt diferents, però igual de commovedores.
Avui, però, Revolutionary Road m'ha tocat molt directament. No m'ha deixat mal cos tant pel succeït a la pantalla (que també), sinó pel proper que ho he sentit. No ha estat tant el fet d'entrar en la vida dels protagonistes, sino les coses que qüestiona: fins on hem de lluitar i buscar el que desitgem i fins on hem de conformar-nos amb el que tenim, el xoc entre els ideals i la realitat, de com el que suposadament importa dins la societat no és sovint el que ens fa feliços...
De fet, sí que hi ha hagut una identificació amb els personatges, però més que amb les seves circumstàncies, amb els seus sentiments, abstrets del context. He vist retratada una part meva en la cobardia del personatge de Di Caprio i una altra en la il.lusió somniadora i esperançada del personatge, molt ben interpretat, de la Kate Winslet. Una història amb molta vida, molta pulsió i intensitat, però molta frustració i ombra, alhora.
Bravo, Sam Mendes, per aquesta adaptació d'una novel.la que m'han entrat ganes de llegir.
(l'escena final, genial!)

de la bellesa dels paviments hidràulics

2009-01-29T14:11:00.000-08:00

És ben curiós com una exposició de rajoles pot tenir tant de contingut estètic. Al Col.legi d'Arquitectes Tècnics hi ha una exposició de terres hidràulics de la casa Escofet de finals del XIX a principis del XX. Com poden tenir tanta bellesa aquella combinació de colors i de simples formes geomètriques i orgàniques? Veient aquests paviments es fa palés el moment d'efervescència que vivia la ciutat, els seus habitants (la burguesia, sobretot) i la seva arquitectura. En un dels textos vaig trobar-hi una reflexió interessant. Deia alguna cosa així com que, en aquella època, la burguesia havia pogut començar a permetre's embellir les seves cases i accedir a la possibilitat d'envoltar-se d'estètica a les seves llars, com ja havia fet durant segles la noblesa fins aleshores, i a mostrar-les com a mesura del seu status social. De fet, l'artífex equivalent dins la nostra societat actual ha estat el fenomen ikea.

potser sí que faig una relativització hipòcrita

2009-01-26T14:26:00.000-08:00

Acabo de veure una notícia que parla d'una revista on s'han escollit, per votació, les 50 dones més sexys del món (d'entre les famoses, és clar; segur que a diferents punts del planeta hi ha unes quantes dones anònimes - o, fins i tot, invisibles- molt més boniques: darrera un burka, dins un iglú, en aquesta ciutat o en un poble perdut). I justament avui he vist una noia pel carrer que era possiblement un exemple del paradigma contrari a la bellesa d'aquestes models i actrius enlluernadores. Una jove contrafeta, coixa, amb un rostre estrany, de faccions sobredimensionades, amb la cara com desplaçada, com si l'expressió li hagués quedat congelada, després d'una forta ràfaga de vent, com el que està fent aquests dies. Pot sonar a cinisme i sóc plenament conscient del gran pes que aquesta noia té a sobre a causa del seu físic difícil, però m'ha despertat una tendresa (que no compassió) que m'ha dut a pensar que, a la seva manera (tot i el grau de complexitat) és única -més excepcional que molts de nosaltres- i que, coneixent-la, podia arribar a ser atractiva per a algú.

esperança

2009-01-23T15:56:00.000-08:00

Meu coração não se cansa
de ter esperança
de um dia ser tudo o que quer...

(Joao Gilberto)

un conte que vaig escriure l'estiu passat

2009-01-03T12:10:00.000-08:00

Un gesto

Siempre estuvo allí, latente. Tenía la sensación de que su deseo de estudiar y aprender la había ido acompañando toda la vida, como algo ya consubstancial a ella.
Todavía recordaba el olor característico de su escuela, mezcla de tiza, lápices y niños. Un día extraño a los 10 años tuvo que abandonarla, bruscamente, justo al llegar la primavera, para ayudar a la familia. “¡No podéis dejarme aunque sea terminar el curso!”. “Ya sabes que hace meses que papá tiene problemas y ahora la situación ha empeorado. En la mercería te esperan con ganas y cariño. Laura nos aprecia y más de una vez me ha comentado que podía ofrecerte trabajo cosiendo allí” “!Mamá! ¿Y la escuela? Si termino el curso, cuándo la situación quizás mejore yo ya podría pasar a 5º…” No tuvo posibilidad de decir nada más, la mirada de lamento de su madre lo expresaba todo. Desde entonces, que ella recuerde, no volvió a pisar un aula. “Bueno, sí, no hace mucho, para ver la obra de teatro de Sarita; que maja estaba y que bien lo hacía”.
Ahora tenía su segunda oportunidad. Por fin, la había conseguido. El esfuerzo que le había conllevado decidirse sólo podía ser comprendido plenamente por alguien que hubiese vivido una experiencia de anulación cercana a la suya. De niña y jovencita, trabajó para tirar adelante la economía familiar. Se casó temprano, con sólo 19 años y pasó a servir (servil y sumisa, tal coma la educaron) a su marido. Después, vivió cuidándose de los hijos y hasta hace poco pasaba los días dedicada a su nieta y a su madre, ya muy mayor.
La muerte de su madre, hace 2 años, la llevó a retomar sus estudios, que tan lejos y a la vez tan cerca le quedaban. Se apuntó a aprender en la escuela de adultos del distrito, con un entusiasmo que a ella misma le sorprendía. Al principio fue incluso a escondidas.
Se sentía culpable por no dedicar su tiempo a los suyos, pero la satisfacción era enorme, día a día. Cada vez que le amenazaba la duda se decía: “ De hecho, ya he dado casi toda mi vida por ellos. ¿Y yo? ¿Cuál es mi lugar? ”.
Su convicción tambaleaba siempre que recibía el rechazo de su marido y la incomprensión y sarcasmo de una de sus hijas: “Yo mientras no me falte el plato en la mesa ni la ropa planchada…”, “Mira ahora le ha dado por cultivarse, ya ves”. Pero su fuerza de voluntad y el aliento que le daban el resto de la familia la dirigían hacia adelante.
De golpe un día, una fuerza extraña la dominó. Con motivo de la Setmana de la Poesia, la gente colgaba poesías en sus balcones. Ella hubiese deseado también hacerlo, pero su marido no lo habría permitido. “¿Qué quieres? ¿Que los vecinos crean que estamos locos?”. Quizás en uno de sus primeros gestos de rebelión, después de una vida tan prolongada, pero tan invisible, decidió, de noche, a escondidas, escribir alguno de sus poemas sobre las paredes del barrio. Se alejó de Reina Amàlia, para no dar lugar a sospechas. “Aunque, ¿quién podría pensarse que he sido yo?”.
Y así transcurrió la noche. Eran las 2 de la madrugada. Las calles estaban solitarias. En la calle Sant Pau se quedó mirando a dos mujeres que estaban discutiéndose a empujones, en una lengua desconocida para ella. “¡Cuánto ha ido cambiando este barrio y cuántos contrasentidos viven dentro de él!”, pensó. A pocos metros de ellas, iba saliendo el público de Norma – sabía de que ópera se trataba porque desde hacía ya unos años le gustaba pararse delante del Liceu y leer qué óperas programaban. Le servía de referente. Se lo apuntaba y, cuando podía, se iba a la biblioteca a buscar esa música para escucharla-. Al final de la Rambla del Raval vio un trozo de muro que parecía estar esperándola, enmarcado dentro de un arco y con el fondo gris. Lo sentía cómo su manera de contribuir a esa semana de celebración literaria.
A menudo tengo la sensación de querer desistir,
tocar fondo,
detenerme o,
por lo menos, rebelarme y romper con la inercia de mi vida.

Fue subiendo y en Peu de la Creu, justo al lado de una tienda dónde a veces compraba, su segunda elección: un espacio de pared también gris y enmarcado.

¡Cuántas canciones de amor!
¡ Y cuántas de desamor!
¿Tendrán todas una historia real detrás?
¿Entrarán, después, a ser parte de otras historias?
¿De cuántas? ¿De cuáles?
¿En cuántos lugares del mundo estará sonando la que ahora me consuela?
¡Que vértigo!
Nadie es especial. O todos lo somos

Cerca de la medianera de los gatos de la calle Xuclà, un nuevo encuentro. “Se harán compañía”, pensó.

Prefiero que no me lo digas.
Si todo lo que he creído fuese en vano. Si todo lo que he sentido fuese en vano.
Prefiero no saberlo.
Gracias por este silencio y esta sonrisa de complicidad. No adivino del todo que me quieres decir con ella, pero me da el sosiego que ahora necesito.

El azar –y la intención- hizo que el último poema encontrara su lugar en las paredes de la Universitat de Filosofia. Un muro pintado de marrón, con manchas de pintura de diversos colores.

Muchas veces, lo que siento no es lo mismo que lo que pienso.
Algunas veces, lo que hago no es lo mismo que lo que siento.
Algunas veces, lo que digo (y lo que no digo) es lo mismo que lo que pienso y siento.
Pocas veces, me han amado. Algunas, he amado. A tí, te he amado.

“Llevo unos cuantos días oyendo a gente comentando sobre mis poemas. Me enorgullezco, sonrio y sigo mi camino por estas calles que me han refugiado a lo largo de mi vida y de las que ahora formo parte, un poco más –no sé por cuánto tiempo-. El jueves leí incluso un pequeño artículo que los mencionaba y decía que eran enigmáticos y anónimos. A veces casi siento la necesidad de decir que son míos. Nadie lo sabe (ni tan siquiera pueden imaginárselo). Pero no me importa. Ya no”.

formie

Kertész casualment retrobat

2008-12-21T13:24:00.000-08:00

Avui a l'exposició Modernitat Americana de la Fundació Miró he retrobat un fotògraf que m'agrada molt, però que havia oblidat: André Kertész. De les fotos exposades, recordo especialment una d'un paisatge urbà nevat. He intentat trobar-la a internet i, tot i que no ho he aconseguit, he descobert, entre moltes d'altres, tres imatges que m'atrauen especialment i que m'evoquen el mateix que aquella: el protagonisme de l'espai buit, la presència simultània de la naturalesa i d'elements urbans i el paper secundari de la figura humana. Aquí les penjo... (ara dubtava si posar dos punts o punts suspensius i, aleshores, me n'he adonat de perquè m'agraden més -i utilitzo sovint- els punts suspensius. Els dos punts els assimilo a una porta que s'obre i presenta, a la immediatesa, a un gest brusc, en canvi, els punts suspensius els veig més propers a un camí, a la continuïtat suau i gradual)

canvis

2008-12-13T14:04:00.000-08:00

Avui estic de triple estrena!
La primera no és propiament una estrena, encara, però ho sento ja cada cop més proper. Al matí he anat a veure el que serà el meu nou pis, si Déu vol. Canvi de parets, de barri, d'aires, etc. Em ve de gust... Resulta curiós el contrast (l'abisme) entre la percepció del primer cop que el vaig veure, quan no el sentia com a propi -de fet, no sabia del cert si hi aniria a viure- i com avui ja m'he vist vivint-hi.
La segona és que aquest matí, durant una estona, he començat a veure a la gent que em creuava pel carrer diferents expressions del nen que van ser i que encara tenen (tenim tots) a dins. De sobte, he sentit tendresa davant l'afegit de fragilitat, d'innocència, d'il.lusió que em revelava d'ells aquella mirada transitòria. Una nova perspectiva a desenvolupar...
I la tercera, i la més important, és que, arran d'un disgust que em vaig prendre ahir i que m'ha fet sentir malament, insegura i feble, he decidit adoptar una nova actitud. Consisteix en no recrear-me en allò negatiu, en gairebé no detindre-m'hi. Avui ho he fet, conscientment, per primer cop i dóna molt bon resultat. És més sa. Espero que la intenció i els seus beneficis durin...

música que m'ha acompanyat i que m'acompanya

2008-12-02T14:05:00.000-08:00

Astor Piazzola, Caetano Veloso, Mozart, Cat Stevens, Chambao, La Mala Rodríguez, Jay Jay Johanson, Manolo García, Jobim, David Bowie, Maite Martín, Banda Iónica (+ Macaco), Estrella Morente, Bach, Louisse Attaque, Manzanita, Leonard Cohen, Nina Simone, Eric Satie, Caccini, Feist, Poveda, Duquende, Om Kalsoum, Enrique Morente, Chavela Vargas, Terence Trent d'Arby, Nirvana, Bizet, Händel, Madeleine Peyroux, Omara Portuondo, Machín, Bee Gees, Otis Redding, Compay Segundo, Khaled, Billie Holiday, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés, Ibrahím Ferrer, Tom Waits, Rufus Wainwright, Maria Bethania, Vinicius da Moraes, Bob Marley, Suzanne Vega, Rickie Lee Jones, Bebe, .. (segur que oblido algú)

homenatge a...

2008-11-25T15:27:00.000-08:00

M’agrada la gent que és com l’aire: fonamental, però etèria i gairebé invisible.
Els que lluiten per la justicia des de l’anonimat. Els que són el pilar d’una familia o d’una vida des de la discreció. Els que generen per on passen benestar i calidesa, sense demostrar-ho ni exhibir-ho, sense que sigui necessari ni tan sols formar part de les seves vides, sense esperar res a canvi. Són pocs, però són els realment imprescindibles.

metalingüisme

2008-11-19T14:28:00.000-08:00

Avui, a l'autobús, he sentit una conversa curta i entretallada de dos homes, al voltant dels 40 anys, parlant de la pèrdua d'intimitat que suposen els blogs, fotologs, facebooks i altres invents d'aquesta mena. Ho deien amb tal convicció que, per uns moments, m'han fet sentir malament i he tingut el desig d'arribar aviat a casa per poder desintegrar el meu facebook. Fins i tot, he vacil.lat en eliminar aquest blog on ara escric. (Per cert, m'he quedat amb la curiositat de saber si ells eren o no afeccionats a aquell tipus de productes)
Potser sí que és un excès de despullament i exhibicionisme fruit de la nostra societat individualista, en la que la comunicació-incomunicació pren les formes més estranyes possibles (algunes inverosímils fa uns quants anys). Potser sí que no som suficientment conscients de la vulnerabilitat que comporta. És cert també que és una manera d'augmentar encara més la super informació, la manca de privacitat i el control desmesurat ja existents. Jo, de fet, no m'hauria imaginat mai, des de la meva condició de tímida i teòricament discreta, exposant la meva vida en la xarxa.
Però, de totes maneres, si un s'hi "atreveix" -de forma potser una mica il.lusa- és perquè en principi penses que només en tindran interès els qui ja et coneixen o gent aliena, però mai amb mala intenció. I, sobretot, perquè una persona és una entitat molt més gran i complexe que aquelles coses del dia a dia que explica o que aquelles fotos que penja.
Quins contrasentits! Encara recordo la vergonya que, a vegades, feia que el carter o els veïns o qui fos llegís una postal teva. Tant que sovint la vestíem amb un elegant sobre.

alea jacta est: una aposta per l'aire pur

2008-11-14T00:58:00.000-08:00

Què escollir? Simplificant (molt), un pis a estrenar, amb aire pur, però bastant isolat o un de més contaminat, però cèntric. Alguns ho tindrien clar de seguida, sense lloc a dubte, però jo he estat 3 dies dubtant, anant a fer un tomb pels 2 barris, demanant opinions, informant-me, analitzant, donant-hi voltes, fent llistes de pros i contres, ... Em costen tan aquest tipus de decisions, és esgotador ser un/una cagadubtes! El meu germà sempre diu que si un dia em caso, a l'altar (escena que se'm fa difícil d'imaginar, tot i que no puc dir "de esta agua no beberé"), diré: "sí, no, no sé...ehh... no". Exagera, crec.

L'origen de tot plegat és que m'ha tocat un pis de lloguer del consistori, amb entrega de claus per part del batlle, inclosa. El més curiós és que m'ha agafat a la frontera, a 10 dies vista de fer els 36 anys, edat en la que deixes de formar part, ja de forma definitiva, del bloc social conegut com a joves. Quina sort, oi?

En el camí, tot recopilant documents i més documents, he viscut de primera mà la rigidesa de la burocràcia i de moltes de les persones que m'han atès. Sembla increïble com estan programats per prioritzar la normativa per davant de tot, sense cap marge de flexibilitat, cap escletxa a l'excepció i amb un convenciment gairebé dogmàtic, impassible, inamovible. Se'ls reconeix fàcilment: semblen humans, però actuen com a màquines. A més, alguns, i no és un tòpic, són extremadament malhumorats. I també m'he trobat, tot s'ha de dir, amb l'amabilitat d'altres.

(Per cert, les fotos que he afegit per ilustrar una mica el tema, només el toquen tangencialment. No és pas el pis on viuré, és la Maison de verre a París (1928-32). Maca, eh!)

2008-11-07T14:16:00.001-08:00

Potser el conformar-se és un símptoma de maduració. El sentir que ets un més, amb la màxima pau interior i satisfacció possibles. No una resignació paralitzadora, sinó una acceptació intel.ligent. Lliurar-se del constant neguit de canvi, del continu anhel, però sense aturar mai els desitjos.

2008-11-07T14:08:00.000-08:00

"...Buscar y saber reconocer quién y qué , en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar y darle espacio"
Italo Calvino(1923-1985)

(frase extreta d’un blog força recomanable; http://elalmiranteruina.blogspot.com/)

2008-11-07T14:06:00.000-08:00

Servicial, però no servil.

yes, we can

2008-11-05T14:55:00.000-08:00

Resulta que avui tenim a mig món exultant! Quin desfici d'esperançes, expectatives i il.lusions! Com es posen tots els dirigents d'acord, si més no per una vegada! Com tothom estima Obama! Tant de bo que tot plegat tingui una raó de ser, un fonament...

balanç d'un dia més

2008-11-04T14:10:00.001-08:00

Un dia més... De cop, però, intento fer-ne balanç positiu. No recordo haver-ho fet abans, així, de manera conscient, intencionada. I em dic: "un bon dinar amb la meva mare preparat per ella amb tot l'amor (una mare estimada, que voldria viure més del que la visc), el somriure agradable de dos companys de classe de francès, uns sortida ocurrent d'un dels meus alumnes - una cosa molt preuada, pel poc freqüent que és-, una estona cantant, una salutació simpàtica i inesperada, un "perdona" que esperava d'algú llunyà" No està pas malament!

Fragments de temps amb valor afegit

2008-11-04T13:57:00.000-08:00

És curiós el que comporta el fet d’anar en transport públic. Són moments que comparteixes amb gent desconeguda, encontres no buscats, dins un espai tancat relativament petit i durant un fragment de temps el suficientment dilatat com perquè alguna reacció, mirada, conversa, actitud, expressió, rostre, passi a formar part del teu bagatge -amb més o menys intensitat i presència- i et permeti adivinar una mica més al voltant de la naturalesa humana.

De vivències al metro i el bus n’hi ha de tot tipus. Jo mateixa podria parlar ara d’un sentiment de complicitat amb un conductor que escoltava, tot cantant i seguint el ritme –amb palmes incloses-, una de les meves cançons preferides i que em va descobrir, amb un somriure encantador, també cantant i ballant, contagiada pel seu entusiasme. O també podria relatar converses racistes, classistes, superficials, emotives, còmiques, incòmodes que he sentit. Converses que m’han despertat les ganes d’intervenir-hi. Sovint m’he contingut, però en alguns casos ha estat inevitable…

Era al bus, llegint. De rerafons vaig sentir una conversa que em va sulfurar i desconcentrar. “Claro, es que parece mentira no sé dónde iremos a parar. Ahora resulta que nos quieren obligar a alquilar los pisos vacios. Yo lo guardo para cuando mi niño lo necesite y no quiero que me lo destrocen…” No vaig poder evitar mirar amb certa expressió de rebuig. Poc després, arribà una noia d’aspecte indígena, immigrant, amb l’uniforme de l’empresa de neteja, menjant-se un entrepà amb presses, probablement entre feina i feina. S’assegué en un seient reservat. El bus era pràcticament buit. Les dones seguien en la seva tendència: “Fíjate, esa se sienta allí, sin ni siquiera mirar que está reservado”…” Es que esta gente no tiene educación”. Parlaven en to alt amb la clara voluntat de provocar-la. Ella molt mesuradament va contestar: “Me he sentado aquí porque casi no había gente y si se llena, me iré a otro asiento”. Les senyores, però, incansables, gairebé obssessives van continuar burxant. Al final la noia va saltar, aquest cop si que ja amb males paraules. Aleshores, vaig sentir la necessitat de donar-li suport, de que sentís que no estava sola, que algú més creia que, realment, la d’aquelles dones amargades (tal com ella les va calificar, un cop ja havia perdut tota paciència i compostura) era una actitud absurda i gratuïta. No sé si li va suposar gaire consol, però jo em vaig sentir millor. El que és indubtable és que aquell entrepà menjat gairebé furtivament, esgarrapant aquells minuts de trànsit, de desplaçament, se li devia ben atravessar.

Era al metro, llegint. De sobte, em va captar una conversa per la seva tendresa:
- ¿Estás saliendo con M, verdad?
- ¿Cómo lo sabes? ¿Quién te lo ha dicho?
- S
- ¡Ah! Sí, hace muy poco. Me siento mal por D.
- ¡Pero si ya hace tiempo que lo dejaron!
- Sí, pero estás cosas quedan, no desaparecen tan rápido y siguen doliendo. Por eso yo evito hablarle de M, o que nos vea. Y que crees que me habrá visto a mí. ¿Será mi alegría, no? Es que sinó no entiendo.
- Pues claro, tu alegría.
- Bueno, yo no hago planes, ni me emociono. Ya se verá…
Escoltava sense mirar cap a aquells dos amics, que transmitien una inocència, una sinceritat, una modèstia realment sentida, que no m’era gens familiar ni habitual. No m’hauria calgut veure les seves cares dolces, per adonar-me de que eren “diferents” i encantadors. Va ser un altre dels cops en que vaig necessitar expressar-me. Aquesta vegada més subtilment, amb un somriure.

l'abisme i la proximitat entre l'home i l'autor

2008-11-02T13:23:00.000-08:00

Enmig de l'emoció que em transmet la lectura d'Anna Karènina, he llegit avui un article sobre Tolstoi, el seu autor. En Anna K., al meu parer, Tolstoi mostra una gran capacitat en descriure els sentiments, els pensaments dels seus personatges, les qüestions morals, socials, polítiques, etc. Em resulta increïble (i, alhora, natural) que havent estat escrit l'any 1877 sigui encara tan actual. Jo m'he sentit identificada en molts moments del llibre i molts d'altres m'han despertat somriures de complicitat.
Mentre llegia l'article, he pensat: com pot ser que un home que sap expressar tan bé els sentiments, amb tanta claredat i capacitat d'anàlisi psicològic, que crea personatges tan encantadors com el de Levin fos, en la seva vida, tan torturat, extrem, contradictori i egoista? De seguida me n'he adonat, però, de que justament per això va ser capaç de fer aquest llibre, que aquest fou el resultat del plantejament constant que feia sobre la seva vida, de la seva recerca de la veritat, dels seus qüestionaments socials, ètics, filosòfics, etc. Probablement, plasmava en la seva obra el que no era capaç de dur a terme en la seva dramàtica vida.
Adjunto el link a l'article: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080926/53546052612.html
No té pèrdua!!!

perquè aquest nom?

2008-10-29T16:38:00.000-07:00

Si em pregunto perquè he posat presències i absències al blog, he de ser sincera amb mi mateixa i amb qui s’ho pregunti –si hi ha algú que s’ho arriba a preguntar mai-. De fet, va ser poc reflexionat, el tercer nom que vaig pensar. Després de visions i anar fent. Aquests ja estaven agafats, cosa que delata la meva poca originalitat, i, aleshores, havia de fer allò d’afegir-hi uns números i uns guionets atzarosos i no m’agradava per un blog (“per un nom d’usuari encara”, vaig pensar). Després, vaig veure que presències i absències el podia fer meu i no vaig vacil.lar. Aquest nom em va venir al cap perquè, en el fons, ho engloba tot i em suggereix molt: l’èsser i el no-èsser; l’aquí i l’allà; l’aconseguit, el que queda per aconseguir i el que mai s’aconseguirà; les persones que hi són i vols, les que ja són absents, però enyores, les que hi són i preferiries absents, les que existeixen, però no hi són i voldries que fossin presents, aquí a prop; els llocs on ja he anat, on aniré –o tornaré- o on mai hi seré present; el sentiment, que m’acompanya des de nena, de ser invisible, de passar desapercebuda, juntament amb la sensació de demanar permís fins i tot per respirar i, alhora, la confiança cada cop més gran en la meva presència, en la meva entitat, que està aquí i que ha de ser…

una d'aquelles persones que valen la pena

2008-10-29T14:56:00.000-07:00

Acabo de sentir a la ràdio una d’aquelles persones de les que no tens l’ocasió de saber-ne cada dia. És Gervasio Sánchez, foto-periodista que ha passat gran part de la seva vida retratant situacions esfereidores des d’escenaris com Bòsnia, Irak o Sierra Leona. Fa pocs mesos, en motiu del premi Ortega i Gasset pel seu treball Vidas Minadas, va fer un discurs de denúncia -sense embuts- davant molts dels nostres polítics. Benvingut sigui algú que simplement gosa treure a llum la realitat, enlloc d’acceptar un premi amb eufemismes, paraules merament d’agraïment o mancades de contingut. Algú coherent amb el que fa i creu, en tot moment, no només quan convé. Algú militant, però no d’ideologies polítiques (sovint buides), sinó militant en el sentit de fer aflorar la realitat, de denúnciar-la, encara que ens avergonyeixi (o més ben dit, malgrat que no avergonyeixi a ningú i menys als nostres polítics). On és l’empatia? Comentava com hi ha molts mitjans de comunicació que per interessos ideològics, proximitat a determinats partits o per estètica periodística no han volgut publicar treballs seus. Ell ha tingut la sort de poder continuar, però, amb gent que respectava no tant el seu treball, que, al cap i a la fi, no és tan rellevant (i quan deia això no sonava en absolut a la habitual falsa modèstia), sinó, sobretot, que respectaven les vides d’aquelles persones víctimes de la guerra, la malaltia, etc. Algú que treu a la llum contrasentits que haurien d’avergonyir als governs, com el fet que molts mutilats de guerra hagin ser operats i rebre pròtesis gràcies a la iniciativa de persones individuals o empreses privades. Des de les institucions, els dirigents, els mitjans, sentim sovint discursos humanitaris, solidaris que es difonen per arreu, però veiem que, per contra, els fets van en una direcció totalment divergent:
. Com el fet que Espanya és la 8èna potència productora d’armament.
. Com el fet que el compromís teòric que va pendre la UE, quan va signar l’any 1997 un tractat antimines que afirmava que l’any 2009 ja no quedarien mines sobre la terra, està a un abisme de la realitat, fins d’aquí 1000 anys no s’haurà aconseguit. Principalment, per manca d’inversió.
. Com el fet que el govern espanyol, tot i fer un gest destacable com a responsable de l’existència de moltes mines antipersona, es contradiu, aleshores, fabricant “bombas de racimo” que tenen un nom diferent, però el mateix efecte cruent.
. Com el fet que es deixa de produir un tipus determinat d’armanent, se’n fa propaganda, però s’amaga que, per contra, els països de la UE són els grans productors d’armes lleugeres amb les que negocien i abasteixen a diversos països.
. Com el fet que la guerra de l’Afganistán no va interessar a l’opinió pública ni als mitjans fins que es van destruir les escultures de Bamiyán . És més important el patrimoni cultural, un tros de pedra, l’obra de l’home que el mateix home en sí? Tot el patiment que havia viscut la població fins aleshores no havia interessat a ningú.
. Com …
Tot això no és d’ara o d’abans, d’un o altre partit polític, sinó de la classe política universal. Quina demagògia, quin desinterés més evident i explícit, quina farsa! També ha esta molt interessant quan ha explicat que, als llocs en conflicte on ha estat, ha vist el més horrible de l’èsser humà, però també el millor d’ell (ha vist crueltat extrema, però també a gent morir per negar-se a fer mal a algú o a gent que moria mentre en salvava una altra). Que lluny ens queda teòricament aquest món, però que a prop està de les nostres responsabilitats! Quan li han preguntat per la duresa d’algunes de les seves fotografies, ha respost amb una imatge que porta a una reflexió suggerent: dels homes amb tratge, a grans despatxos, prenent decisions amb greus conseqüències, no se’n tenen sovint retrats i són escenes igual de cruentes, però molt més inadmisibles.
Recomano la seva web (Vidas Minadas) i una pel.lícula que, tot i que va d’un tema diferent –la indústria farmacèutica-, hi està molt vinculat: El jardinero fiel.

Us adjunto també part del seu discurs davant de la plana major dels nostres polítics:
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.
Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.

gest espontani o gestació?

2008-10-28T14:56:00.000-07:00

Ja fa cert temps que una amiga meva, que té un blog, em recomana que me'n faci un ("a tu que també t'agrada això d'escriure", "seria una bona manera d'obligar-te", "fa molta gràcia quan alguna persona et fa un comentari", etc.). Possiblement, estava allí latent perquè avui, quan m'ho ha tornat a dir, he vingut directament aquí, suaument (és curiós com els actes, les decisions, no són mai del tot espontanis, com tot té el seu procés de maduració sovint imperceptible). Jo, fins ara, havia escrit, sobretot, pensaments, històries, poemes, sensacions, ... per aclarir-me les idees, per deixar sortir sentiments, per, després, acaronar-los o abandonar-los sobre el paper, com una mena de catarsi alleugidora. També he escrit algun conte, en aquest cas, pensant en un possible lector. Però això del blog se'm presenta com una novetat desconcertant i estimulant, alhora. Tinc la sensació, encara des del desconeixement (tot just fa 5 minuts que he inaugurat aquest blog), de que em permetrà escriure amb la mateixa dosi d'intimitat i llibertat que els meus escrits personals -des de la soletat-, però amb una escletxa oberta a la comunicació amb algú...