presències i absències d'aquest diumenge, en què oloro l'acabament d'un estiu que, com sempre, sento com a no prou aprofitat

Presències, diumenge 30: Peter Doherty (desconegut recomanat que no sona gens malament), Berlioz -Simfonia fantàstica- (fantàstica, perquè buscar-ne altres adjectius?) Anatomia del miedo de J. A. Marina (boníssim i proper), Macanudo de Liniers (tendre) i ... aquest pis encantador que fa que m'hi trobi tan bé en ell i cada cop una mica més en mi (no sempre). És una estranya sensació. necessito menys dels altres - amb l'apreciació aquí de que tot el que llegeixo o escolto, en el fons, ho han fet d'altres, i que, per tant, ja em comuniquen- o probablement els necessito en igual intensitat, però d'una manera diferent: amb més serenor, sense dependències ni visceralitats, sense aquella sensació de "has de quedar", amb més interès per ells, menys por al rebuig (crec) i menys necessitat de reconeixement o de demostrar res. D'una manera més sana i madura, suposo. Som éssers socials i això ho sento a flor de pell i és inqüestionable, però perquè no un dia sola a casa sense fer plans?

Absències, diumenge 30: Dels altres i d'allò proposat... Doncs, sí. Sempre arribo a aquestes dates fent balanç i pensant "però què has fet aquests 2 mesos d'oci?". Moltes coses, segur! Viatges, banys, caminades, xerrades, conèixer nova gent,... però del proposat, res. Potser és millor no posar-se "deures", ja que mai s'acompliran perquè són en essència incompatibles amb l'aleatorietat i llibertat de les vacances (per llargues que siguin!). El fet és que fa uns quants estius que em plantejo com a modest objectiu llegir una novel.la en anglès i una en alemany i veure alguna peli o sèrie en anglès. I res de res... El paradoxal és que durant el curs tampoc ho faig. Ara m'hi posaria a correcuita, però seria un absurd. Crec que tot radica en l'acceptació. En aquest cas, de la meva mandra.

Necessito posar aquí el final del llibre del Marina:

"A estas alturas del libro, oigo con claridad la música y veo la coreografía, pero ¿seré capaz de bailarla? ¡Pensar es tan sencillo y actuar tan complicado! Abandono, pues, el apacible refugio de la escritura y me voy con el resto de los bailarines. Espero que cuando el cansancio o los miedos o las llamadas de la facilidad aparezcan, tendré ya los recursos suficientes para no olvidarme del gran proyecto. Mientras tanto, me animaré recitando un poema de Yeats, que nos habla de un sueño:
"¡Oh, cuerpo curvado por la música,
oh, mirada iluminada!
¿Cómo podríamos distinguir
el danzante de la danza?"